Ells diuen “perro viejo”  allà on nosaltres diem “gat vell”. 

La sort màxima de la rifa és un masculí “el gordo”, allà, i un 
femení, “la  grossa”, ací. 

De la dona de Sant Josep els castellans destaquen que siga “ Virgen” i 
nosaltres que siga “Mare de Déu”.  Ells paguen “impuestos”, que ve 
d’“imponer”, i nosaltres “contribucions” que ve de “contribuir”. 

Els castellans desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de 
vergonya, ja que són uns “sinvergüenzas”, mentre que els corresponents 
valencians només tenen “poca-vergonya”. 

Allà celebren cada any les “Navidades” mentre que aquí amb un 
sol “Nadal” anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un “ 
bon dia” i una “bona nit” cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus 
múltiples “buenos días” i “buenas noches” diaris… per a què tants? 

Els castellans parlen d’acabar les coses i els valencians disfrutem de 
començar-ne de noves. Per a ells el dissabte i el diumenge son el “fin 
de semana” mentre que nosaltres no l’acabem sino que la comencem amb 
el “cap de setmana”. El mateix passa amb el “fin de año” o “nochevieja” 
quan és molt més nou dir el “cap d’any”. 

A la meseta es veu que ho donen tot: “dar besos”, “dar un abrazo”, “dar 
un paseo”, “dar la mano” mentre que els valencians donem més be poc,  
el que fem es “pegar besets”, “pegar una abraçada”, “pegar una volta” o 
fins i tot “xocar la mà”. En canvi, els castellans “dan miedo” mentre 
que nosaltres ens la creem nosaltres mateix perque “fem por”. 

Els castellans no tenen clar si el “almuerzo” es a les 10 del matí o a 
mig dia… Nosaltres ho tenim ben clar, ja que “esmorcem” a les 10 
i “dinem” a migdia. 

Allà diuen “¡oiga!” quan ací  filem mes prim amb un “escolta!” . 

Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment “almeja” i 
aquí “figa”, mots que designen dues realitats tan diferents com és un 
mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d’obrir, en un cas, i, en 
l’altre, un fruit dolç, sucós, suau, rogenc i de tacte agradable i 
fàcil. Fins i tot més paraules que tenen sempre son masculines per a 
designar allò tan femení: “el chocho”, “el chomino”,  “el coño” quan 
els valencians no son tan masclistes com ells: “la figa”, “la 
parrusa”, “la petxina” o “la clotxina”. 

Mentre ells “hablan” i ací “raonem”, és a dir, tractem de buscar la 
raó, encara que moltes voltes sense èxit. 

A les festes ells tiren “petardos” mentre que nosaltres “masclets”… la 
veritat és que és prou diferent ser un “mascle” que ser un “petardo”, 
no creus? 

I les nostres expressions sense traducció… Hi ha molts castellans que 
tracten de traduir la nostra multi-expressió “ fer la mà”, perque 
a “fer la mà” podem enviar a algun pessat, indicar que alguna cosa està 
molt lluny, quan alguna cosa ja no ens importa pues soltem un simple “ 
a fer la mà” i ens desentenem, quan alguna cosa és complicada és 
un “fer la mà” i quan es masturbem també “fem la mà”. Per mi se’n poden 
anar a fer la mà els que vulguen traduir esta expressió, i és més: “me 
s’infot” el que pensen. 

Tota una concepció del món,  s’endevina darrere cada mot d’una llengua, 
perquè la llengua és l’expressió d’un comportament col· lectiu, d’una 
psicologia diferent, ni millor ni pitjor que altres. 

No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d’entendre. 
Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al 
treball, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de 
vista… 

Lo recibo de Albert Ferrer via email correu electrònic.